Plou. Quan he aixecat la persiana, el cel era un sostre fosc, dens, amenaçador. Fa una estona que s'ha esberlat i regalima amb parsimònia, sense gaires ganes, gotes que esquitxen la barana relluent de la terrassa, que rellisquen sobre les rajoles i ho amaren tot de nostàlgia. La pluja m'estova l'ànima. Sempre ha estat així. Aquest plugim que, imperceptible, deixondeix els bancals i esbandeix les espones. No fa fred.
He comprat un quilo de maduixes a la fruiteria de la plaça. Les primeres de la temporada. Quan les he vistes no me n'he pogut estar. Són de Palos, a la província de Huelva, d'on van sortir les caravel·les de Colom. Molt a prop està Moguer, el poble de Juan Ramón Jiménez. Els vaig visitar fa molts anys, quan encara no et coneixia. Les maduixes són la teva debilitat. Quins tips ens en vam fer! Tu hi posaves nata a dojo, jo les preferia soles o amb suc de taronja. L'erotisme del color vermell, igual que les cireres, la meva fruita preferida. Maduixes i cireres, madures, dolces, sucoses. Me les menjaré pensant en tu.
Intento comprendre els meus errors. Allò que els homes anomenen "destí" és una munió de passes esgarriades que menen al capdavall de la mort. Potser no cal fer l'esforç d'aïllar les incògnites. Si fos savi no em caldrien les paraules, ni tan sols els records. Tu rai, que ja no t'has d'amoïnar per aquestes bagatel·les. No saps l'enveja que em fas.
Intento comprendre els meus errors. Allò que els homes anomenen "destí" és una munió de passes esgarriades que menen al capdavall de la mort. Potser no cal fer l'esforç d'aïllar les incògnites. Si fos savi no em caldrien les paraules, ni tan sols els records. Tu rai, que ja no t'has d'amoïnar per aquestes bagatel·les. No saps l'enveja que em fas.
Ahir al vespre vaig assistir a un concert de cambra a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. La violinista Conxa Boyero i la violoncel·lista Teresa M. Valls (ambdues components de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell) tocaven acompanyades al piano per Esteban Ruiz Blasco. Van interpretar peces d'Arensky i de Granados. Una delícia. El públic, més aviat geriàtric, no va arribar a omplir l'aula magna. Abans vaig visitar l'exposició sobre la cacera de bruixes que han instal·lat a la part de baix. Interessant, sobretot els audios dels processos inquisitorials i una pantalla interactiva amb les herbes màgiques que feien servir les metzineres. A Catalunya en van executar 400; les més properes a Alpicat.
L'adagio del Piano Trio núm. 1, en re menor, op. 32 d'Arensky em va transportar a l'empiri. El violoncel em gronxava, el violí m'enlairava, el piano feia de contrapunt enmig del bressoleig espiritual. La música, que tant ens captiva, Mahalta: l'art d'oblidar les paraules i les cabòries mundanes, un més enllà possible, el somriure dels déus, la immaterialitat...
No t'enyoro pas. Ets amb mi a totes hores.
Teu
L'adagio del Piano Trio núm. 1, en re menor, op. 32 d'Arensky em va transportar a l'empiri. El violoncel em gronxava, el violí m'enlairava, el piano feia de contrapunt enmig del bressoleig espiritual. La música, que tant ens captiva, Mahalta: l'art d'oblidar les paraules i les cabòries mundanes, un més enllà possible, el somriure dels déus, la immaterialitat...
No t'enyoro pas. Ets amb mi a totes hores.
Teu
Estimat Toni,
ResponEliminaHe recordat la llum del sol, l'escalfor al rostre, la vida inoculada a la pell. Aquí estem sempre a les fosques. Amb la claror tornaria a començar el cicle de la vida terrestre, moriríem per a no tornar més. Malgrat això, es troben presents totes les formes de vida: els arbres tenen el seu propi espai, i així cada ésser viu del planeta. Els humans hem oblidat que formem part d'un tot. Quin gran error. Seran els arbres una espècie de déus? Existirà l'infern etern? Tants anys per a descreure'ns i racionalitzar-nos i, finalment, tot era cert. Supèrbia humana. Estima els arbres, són tant vius com tu.
L'eternitat ens dóna pau. Existim i conservem els records, però no passem pena perquè sabem que, tard o d'hora, arribaran aquells que estimem. Ja ho veus, l'espera no és eterna. He trobat aquells que viatjaren abans que jo, familiars i amics amb els que ara comparteixo la joia d'estimar-nos sense prejudicis. La paraula amor ja no em sembla cursi, buïda, gairebé estúpida... L'amor és l'únic camí.
Si hagués sabut tot això quan era allà amb tu hagués viscut amb menys por. Quantes vegades em digueres: no t'amaguis, viu a cor obert. M'hagués negat a recelar de cada gest amable. El destí és el mateix per a tots, visquem lliures, no perdem el temps. Aquest lloc és meravellós, però no hi ha la llum del sol.
Les maduixes eren la celebració de la vida. Somric només de pensar-hi. Durant anys, el vermell va ser el meu color. El vaig oblidar. Després vingué el negre. Més tard qualsevol color terra. Les maduixes foren el re-inici del somriure, el retorn de la vida amb majúscules. Llàstima que un bon dia tancaren la fruiteria i ens quedarem amb un pam de nas.
La música és l'art suprem, el més proper a l'ànima, l'inassolible. Per això els músics són sempre a un pas de la follia, perquè acaricien amb els dits l'eternitat. Toni, t'he de confessar que sovint m'escapava mentalment dels concerts, no suportava tanta bellesa, m'estremia.
He sentit que aviat arribarà el dia del desig, on cadascú escull un somni que es farà realitat per a una persona de la terra. Vés pensant què vols. El meu desig serà per a tu.
Mahalta
Com necessitava jo, aquesta que s'esmuny per les escletxes, aquestes paraules.
ResponEliminaGràcies