Enguany celebrem el centenari del naixement de Màrius Torres. El poeta lleidatà va passar els últims set anys de la seva vida al sanatori de Puig d'Olena, on va conèixer Mercè Figueras, amiga i musa (Mahalta), amb la qual va compartir lectures, passejos i converses. Ella va inspirar-li 275 cartes i 9 poemes. Aquestes ciberlletres van adreçades a una Mahalta del segle XXI. Cada títol és un vers escrit per Màrius i cada post un relat de les meves vivències a la ciutat "dolça i secreta..."

21.3.10

8- De la font a la mar -la nostra pàtria antiga-

Estimada Mahalta,

L'amor és un misteri ple de matisos. El teu mail d'ahir m'ha deixat completament descol·locat. Dius que vols apartar-te de la meva vida perquè el temps ha deixatat la relació, perquè creus que el millor ja ho hem viscut i ara només vindrien les ombres, les runes, la pena... T'allunyes amb determinació, com si aquests mesos haguessin estat un somni del qual despertes, un somni inversemblant que no podia durar ("amb data de caducitat", deies tu). Ara decideixes sufocar-lo. No t'ho retrec. Volem tocar els núvols sempre, el cel, però tard o d'hora ens adonem que tenim els peus a terra.

L'amor és un misteri ple de matisos. T'entenc. No podíem forçar els fets. Tu amb la teva entrega incondicional; jo amb la meva reserva, frenant-me, per por o per prudència, per incapacitat emocional. No ho sé ben bé.

Dius que compti amb tu com amiga, però no veig gaire clara aquesta opció. Potser tens raó quan afirmes que comença una nova etapa. "No donis res per fet", m'has dit. Ens trobarem molt a faltar...

Som ànimes lliures. Hi ha un horitzó. Tenim les ales. Em sento sol. He de ser home.

Gràcies, Mahalta, pel teu amor, el teu recolzament, la teva generositat... No he sabut o no he pogut donar-te tot el que volies, el que et mereixes. Allò que hem viscut plegats queda dins nostre, ens acompanyarà sempre.

Et desitjo de cor tota la sort del món. No t'oblidaré mai.

Teu

11.3.10

7- I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga

Estimada Mahalta,

Aquest matí ha començat el V Festival Internacional de Poesia que duu el teu nom. He estat a la plaça de la Paeria on les autoritats han inaugurat una setmana atapeïda d'actes en honor a Màrius Torres. Després s'ha fet una lectura oberta de poemes seus. Jo duia el volum de l'editorial Ariel que m'acompanya des de l'any 1982, quan els meus pares me'l van portar a Pamplona on estudiava. La meva intenció era llegir la Cançó a Mahalta que duu el número 21, aquella que comença “Com dos infants que van per un bosc de rondalla...” i acaba (aquest final m'encanta): “Mahalta! Sóc el teu germà!”. Màrius no acostuma a posar admiracions, i aquí les rebla. Hi ha versos memorables: “cap a la pàtria eterna de les sirenes i els dofins” o “¿Retrobes, en la mar de l'ensomni, la barca que et torna a buscar?”. És aquesta vida de somieig, com la nostra, feta de passat i de nostàlgia, la que em captiva cada vegada que rellegeixo els poemes de Màrius.

Et deia que la meva intenció era pujar a l'escenari per a llegir, però m'ha vençut la timidesa i he marxat. ¿Saps on he anat després? He pujat al campanar de la Seu! Per la plaça de Sant Joan he accedit a l'ascensor, que es troba justament a tocar del Parc Màrius Torres, on hi ha un monument de formigó representant el seu bust. Resulta que avui l'entrada al recinte era gratuïta i he pogut gaudir del claustre i de la meravellosa panoràmica des del punt més elevat de la ciutat, això sí, després de salvar els 238 esglaons que hi ha fins al capdamunt. Feia sol i només he trobat dues persones pel camí. M'hagués quedat allà dalt tot el dia.

Al vespre he anat al pub Smiling Jack convidat per la Maribel Sánchez, del grup Adictos al verso. El primer i el tercer dijous de cada mes es reuneixen per a fer lectures poètiques. Són un grup de gent molt maco. M'han fet sortir a llegir. Sort que duia sota el braç el meu últim llibre publicat (Entrellum) i he pogut escollir un poema: "L'amor plujós". També he aprofitat per a parlar una mica de Màrius...

No, Mahalta, no em faig il·lusions. Sé qui ets i sé qui sóc. Plegats només som paraules.

Teu

2.3.10

6- Sento, com si em seguís, el teu batec suau

Estimada Mahalta,

Acabo de redactar una carta a Màrius Torres amb la intenció que surti publicada al diari. Es titula "La ciutat propera". Te la copio:
Benvolgut Màrius, si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que t'ho pensaries dues vegades abans de tornar a escriure aquell poema titulat “La ciutat llunyana”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat "dolça i secreta”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és tan fidel com abans, el riu és menys profund i la ciutat ha deixat de ser llunyana. Tenim autopista, autovia, tren d'alta velocitat i fins i tot avions! Les teves obres estan digitalitzades. A la Biblioteca Pública hi tens el teu espai. L'altre dia vaig poder tocar el piano que tu tocaves a Mas Blanc. I, al capdamunt de tot, com sempre, senyoreja el campanar de la Seu, guarnit amb el vol majestuós de les cigonyes que, a l'hora de la posta, tornen al niu... Tornaràs també tu?
El teu SMS m'ha deixat bocabadat. Dius que véns aquest divendres... No m'ho acabo de creure. Serà veritat?

Teu