Enguany celebrem el centenari del naixement de Màrius Torres. El poeta lleidatà va passar els últims set anys de la seva vida al sanatori de Puig d'Olena, on va conèixer Mercè Figueras, amiga i musa (Mahalta), amb la qual va compartir lectures, passejos i converses. Ella va inspirar-li 275 cartes i 9 poemes. Aquestes ciberlletres van adreçades a una Mahalta del segle XXI. Cada títol és un vers escrit per Màrius i cada post un relat de les meves vivències a la ciutat "dolça i secreta..."

31.12.10

15- Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls, i la teva mirada ja parla


Estimada Mahalta,

Avui és l'últim dia de l'any i, per tant, s'acaba la celebració del centenari del meu naixement. Si t'he de ser sincer, reconec que aquesta commemoració m'ha empudegat força, sobretot tenint en compte que jo no estic acostumat a la faramalla mediàtica, i menys quan és promoguda per l'establishment oficial, és a dir, pels polítics i la seva claca. No, no és modèstia. Tu saps millor que ningú que la meva obra no té res a veure amb això, ans al contrari. La poesia sempre és íntima perquè brolla de la més pregona sensibilitat de l'ànima; i en el meu cas concret encara més. Els versos que he escrit són el meu testament vital, no pas un producte publicitari ni una excusa per a què alguns es pengin medalles. Tanmateix valoro l'esforç dels que s'han acostat a la meva literatura amb una sincera predisposició, conscients que, més enllà de les efemèrides, hi batega el tremp d'allò perdurable, l'essència humana destil·lada en els mots.

No t'ho creuràs, amiga, però falten dues hores perquè toquin les campanades (enguany TV3 les emet des de La Pobla de Segur) i fa una bonança que dóna gust. El clima ha canviat molt. Tot està regirat, l'economia el que més. No sé pas com ens en sortirem, amb aquesta crisi. Em recorda la situació que vam patir després de la guerra. La gent perd la feina, es queden sense casa, i les perspectives no pinten bé. El pitjor de tot és que sempre ho acaben pagant els més dèbils, la classe treballadora. Et juro que he arribat a odiar els bancs, principals responsables de l'actual desgavell. El capitalisme és un Titànic que s'enfonsa. El que vindrà és una incògnita i ens hi haurem d'adaptar com sigui.

M'acomiado amb aquesta lletra. Te n'he enviat 15 al llarg d'aquest any. Disculpa que hagi deixat passar tant de temps des de l'última, però les circumstàncies no em van permetre escriure la qual cosa no significa que no et tingués present.

Deixa'm afegir a tall d'adéu (tu i jo sempre estarem junts, amants eterns) els versos d'una de les cançons que et vaig dedicar l'agost de 1937, aquella que tant t'agradava:
Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.
Restarà el teu somriure, Mahalta, la teva mirada insondable que diu més que tots els meus poemes. Emmudeixo besant-te.

Sempre teu